Terra Baixa

Pau Miró i Lluís Homar adapten el clàssic Terra Baixa  deixant de banda les trames perifèriques de l'obra per ressaltar-ne només la trama amorosa principal. Homar interpreta tot sol els quatre personatges sense servir-se de cap vestuari diferent ni de cap altra ajuda més que el seu propi cos i la seva versatilitat i fa tan bé la seva feina que tothom és capaç de reconèixer si és la Nuri, la Marta, el Manelic o l'amo Sebastià qui ens parla en cada moment.

No m'hagués imaginat que el fet d'unir quatre personatges tan diferents en una sola veu donés tants resultats. Hi ajuda, i molt, l'espai dissenyat per Lluc Castells, una escenografia en dos plans diferents carregats de simbolisme: la Terra Baixa, un lloc minimalista, fred, corrumput, i la Terra Alta, un lloc càlid, fèrtil, verge i natural.  En un moment arriben a fondre's una amb l'altra i la passió, l'amor i la lluita de la Terra Alta arriben a engolir-se les tristeses i les pressions de la Terra Baixa. La il·luminació de Xavier Albertí i David Bofarull (es mereixen un premi i un bon reconeixement) és absolutament encertada i converteixen alguns moments de l'obra en poesia visual. A aquest joc de llums se sumen les transicions musicals creades per la Sílvia Pérez Cruz que, amb la seva veu neta i especial, tenyeix de sordidesa la història engrandint aquesta vessant un tant esquizofrènica i quatripolar de l'adaptació. Són precisament els efectes de llums i de so els que posen el toc sensible i afectiu a una obra que a vegades s'allunya massa del públic. Homar fa un gran treball de text i demostra una capacitat narrativa gairebé perfecta però he trobat a faltar una mica d'emotivitat; la seva interpretació contenida, una dramaturgia lineal i l'excés de naturalitat escollides expressament pel director, produeixen un 'efecte distància' massa gran entre l'actor i l'espectador.

De qualevol manera, crec que la posada en escena és un bon assoliment i no es pot negar que Lluís Homar es troba en un excelent moment professional. Així ho demostra amb una energia ben dosificada i amb aquesta voluntat de transformar els clàssics en, gairebé, experiments teatrals.