lunes, 16 de febrero de 2015

Demasiado tarde

Debe ser que soy todavía
una herida abierta expuesta a este ambiente seco
y parco en palabras que mecen.
Que soy terreno inestable sembrado de dudas ociosas
sobre la existencia humana
y sobre otras tonterías de esas en las que piensan los poetas.
Debe ser que soy piedra con piedra
y un bullicio vulgar
en el que solo germina esta indiferencia
encallada entre la piel y el pasado.

Pero es que no te quiero así en mi presente
ni quiero un presente así contigo,
que no es lo mismo que decir 'no te quiero'.
Y mientras pienso esto, las palabras van colgándose
del abanico de rabias que ahuyenta de tu lado
una armonía que se añora,
que ahora solo conoce el desbordarse de las armas
empuñadas con alevosía,
como si a tus ojos los cegara un olvido que no nos deja
rescatarnos. Ni volver a querernos bien.
Esto puede ser debido a que quizá nunca supimos hacerlo.
Y ahora... Ahora es demasiado tarde.

lunes, 9 de febrero de 2015

Rhum, el paradís dels pallassos

Em fa l'efecte que torno a la meva infantesa, a l'olor dels primers Circ d'Hivern a l'Ateneu de Nou Barris, a les carpes circenses damunt d'un escenari, a l'essència del que significa transmetre emocions. El Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet acull amb il·lusió aquest espectacle tan necessari -per a la ciutat i per als ciutadans- amb la platea plena, amb cues de gent a la porta, rescatant l'acte social que hauria de ser el fet d'anar al teatre i fer còmplices als demés de les percepcions de cadascú. Es representa Rhum, un projecte que Joan Montanyès 'Monti' va deixar inacabat abans de morir i que gira al voltant de la figura del mític i desaparegut pallasso Enrico Jacinto Sprocani 'Rhum'. L'espectacle esdevé un homenatge doble: d'una banda a Rhum i, de l'altra, al propi Monti, ja que han estat els seus companys els que han decidit tirar endavant el projecte. Els Rhum & Cia són una companyia de pallassos que han de preparar-se un bolo "de trabajar, de trabajar" d'un dia per l'altre però tenen dos problemes: no tenen august (era en Rhum però ja no hi és) i tenen dos cares blanques.

Amb un duel 'a muehte' per veure qui d'aquests dos cares blanques farà d'august -i establint així un paral·lelisme entre el Rhum i el Monti- engega l'espectacle, que avança amb tot un seguit d'escenes tan ben ensamblades que sembla que n'hi hagi una de sola. I és que Rhum no és només un espectacle de pallassos. Rhum  són pallassos que fan teatre, com explica el seu director. És un conjunt de  peces polides i endreçades que apropen el circ al gènere teatral. És una recuperació dels números típics de pallassos, però modernitzats i actualitzats, sota una línea dramàtica molt convincent, i és aquesta dramaturgia palpable i treballada la que realça el treball interpretatiu dels pallassos. L'espectacle no tindria aquesta forma tan eficaç i aquesta trajectòria tan definida sense els dos punts forts sobre els que ha volgut incidir el director, Martí Torras Mayneris: la música i la interpretació. El fet que hi hagi una part molt important de música en directe és un tampolí per dur a l'èxit cada número, se'ns regalen moments musicals divertidíssims que donen molt de ritme a l'obra. I la interpretació dels cinc pallassos convertits en actors és admirable, cadascú amb la seva personalitat pròpia, amb el seu moment de glòria, amb una manera d'actuar que copsa totes les virtuds ja no dels bons clowns, sino dels bons comunicadors, dels pallassos entregats: el treball tendre i exquisit de Jordi Martínez (tiet matern d'en Monti a la vida real), un Joan Arqué grandiós amb una enorme posada en escena, el llenguatge corporal impecable (entre d'altres coses) de Roger Julià i Guillem Albà i una presència absolutament necessària de Pep Pascual que omple de vida tot l'espectacle.

Rhum és un viatge en el temps que acaba aterrant en un escenari que és com una  petita caixa de música i de màgia. L'utillatge de l'ofici de pallasso omple una escenografia plena de llums i de colors, de detalls meravellosos, com els baguls amb els noms dels espectacles que havia fet el Monti. Rhum és un homenatge a la vida, a l'art i l'ofici de ser pallasso, a la voluntat de recuperació d'aquest col·lectiu que, com explica una gravació del Monti en una veu en off, són el remei per a l'avorriment, els encarregats de fer-nos feliços. I és que els clowns que estan a escena se'ns apareixen com a persones altament generoses amb tot allò que ofereixen i és això mateix, aquest present entranyable i íntim reforçat d'un llenguatge propi i d'una vitalitat insaciable, el que crea entre ells i el públic una retroalimentació absoluta que fa de l'espectacle un crescendo constant.


Amb un regust de melanconia, com la que es viu quan se sent la pròpia veu del Monti contestant al Jordi Martínez quan aquest diu allò de: 'jo no vull fer més de pallasso' s'arriba al final d'una funció d'aquelles èpiques, corals, encoratjadores, i que ells remunten, un cop més amb molt de gust, amb un número musical final que deixa el públic d'empeus, no només amb els braços enlaire, sino amb els cors i les ànimes voleiant i amb la sensació d'haver estat uns afortunats per haver pogut gaudir d'un espectacle com aquell. I també ens deixa amb la voluntat ferma d'unir-nos per fer més coses junts. Coses com aquesta: riure, retre homenatges, omplir teatres, assistir junts al paradís: al paradís dels pallassos.