Cheng Ying és un metge ambulant a
qui la princesa, filla de l'emperador, s'encomana per a salvaguardar la vida
del seu fill acabat de néixer. Du'an Gu, cap de seguretat de l'imperi, acaba de
manar exterminar tota la família Zhao: tres-centes persones que són assassinades
injustament, inclòs el marit de la princesa. El nen, per tant, és l'últim
membre de la família dels Zhao, a qui el metge, que ha sacrificat la vida del
seu propi fill, cuida durant vint anys sense que el malvat Du'an Gu sàpiga la
seva vertadera identitat. Durant aquests anys el nen viu al palau del propi
Du'an Gu, que li ensenya les arts de les armes, amb el metge, a qui li diu pare, que li enseya
les arts de les lletres. Quan es fa gran, haurà de saber la veritat, quins són
els seus avantpassats i fer-los justícia.
Cada cop m'agrada més quan acabo
de veure una obra i tinc la sensació que hi ha una reconciliació entre el
teatre de sempre i el públic d'ara. El teatre clàssic vull dir. És aquell
sentiment de tornar anys enrere, a les antigues tragèdies gregues, per exemple. Tenia molta curiositat per
descobrir al dramaturg xinès Ji Junxiang i exposar-me per primera vegada a un
text del segle XIII. El més interessant del teatre és descobrir les seves
múltiples cares i les seves infinites formes. Vaig entrar al Teatre Romea amb
les expectatives elevades perquè havia llegit força sobre el que anava a veure.
Vaig trobar-me l'escenari al mig de la sala, com ja sabia: un quadrilàter de
sorra per on els actors sortien i entraven a través dels quatre vértex per tal
d'aportar un dinamisme a l'obra del tot encertat.
L'orfe del clan dels Zhao és una història èpica en
la que no deixen de sacrificar-se els interessos personals pel bé col·lectiu.
Personatges predecibles i molt ben definitis que posen cara i ulls als
sentiments de lleialtat, valor, sacrifici, justícia. Cada cop que apareix un
personatge diferent a escena aquest es presenta i se situa a ell mateix i a
l'espectador en el punt narratiu de l'obra, d'aquesta manera és molt fàcil
mantenir l'atenció del públic enmig d'uns diàlegs barrocs i molt poètics.
L'autor juga, a més, amb l'aparició d'esperits i fantasmes del passat: la vida
i la mort de la mà per a ajudar a fer camí a l'orfe dels Zhao, un personatge
que, amb les ensenyances del metge que li fa de pare (la bondat retorna bondat, diu) s'ha d'enfrontar a una veritat que
el colpeja de cop i li obre els ulls davant la realitat.
Un cop més l'Oriol Broggi ha
dirigit un espectacle de forma excel·lent, entre d'altres coses perquè s'ha
trobat un grup d'actors impressionants. Els teballs de l'Ernest Villegas, un
actor pràcticament desconegut per a mi, del Pablo Derqui, que sabia que no defraudaria,
i del Julio Manrique, que fa un paperàs, van deixar bocabadat a un públic que es va posar d'empeus tot just
acabar l'últim acte.
No estic gaire d'acord amb algun crítiques
que he llegit de l'obra, on aposten per l'extrapolació dels fets per tal d'emmarcar-los en el nostre
present. Prefereixo recrear-me en l'emoció i la sorpresa que em desperta que una
història com aquesta, de vuit segles enrere, tingui tanta capacitat de
commoure'm com podria fer-ho qualsevo text contemporani; que una obra com
aquesta, que parla de l'honor o el sacrifici, valors tan afeblits avui dia,
m'hagi arribat tant, gairebé com un sotrac. Tot i que, tant de bo, com diu el
Marc Artigau, les persones visquéssim amb la voluntat de fer sempre el bé tot i saber-nos una petita formiga enmig d'una gran selva.