miércoles, 14 de mayo de 2014

L'orfe del clan dels Zhao

Cheng Ying és un metge ambulant a qui la princesa, filla de l'emperador, s'encomana per a salvaguardar la vida del seu fill acabat de néixer. Du'an Gu, cap de seguretat de l'imperi, acaba de manar exterminar tota la família Zhao: tres-centes persones que són assassinades injustament, inclòs el marit de la princesa. El nen, per tant, és l'últim membre de la família dels Zhao, a qui el metge, que ha sacrificat la vida del seu propi fill, cuida durant vint anys sense que el malvat Du'an Gu sàpiga la seva vertadera identitat. Durant aquests anys el nen viu al palau del propi Du'an Gu, que li ensenya les arts de les armes, amb el metge, a qui li diu pare, que li enseya les arts de les lletres. Quan es fa gran, haurà de saber la veritat, quins són els seus avantpassats i fer-los justícia.

Cada cop m'agrada més quan acabo de veure una obra i tinc la sensació que hi ha una reconciliació entre el teatre de sempre i el públic d'ara. El teatre clàssic vull dir. És aquell sentiment de tornar anys enrere, a les antigues tragèdies gregues, per exemple. Tenia molta curiositat per descobrir al dramaturg xinès Ji Junxiang i exposar-me per primera vegada a un text del segle XIII. El més interessant del teatre és descobrir les seves múltiples cares i les seves infinites formes. Vaig entrar al Teatre Romea amb les expectatives elevades perquè havia llegit força sobre el que anava a veure. Vaig trobar-me l'escenari al mig de la sala, com ja sabia: un quadrilàter de sorra per on els actors sortien i entraven a través dels quatre vértex per tal d'aportar un dinamisme a l'obra del tot encertat.

L'orfe del clan dels Zhao és una història èpica en la que no deixen de sacrificar-se els interessos personals pel bé col·lectiu. Personatges predecibles i molt ben definitis que posen cara i ulls als sentiments de lleialtat, valor, sacrifici, justícia. Cada cop que apareix un personatge diferent a escena aquest es presenta i se situa a ell mateix i a l'espectador en el punt narratiu de l'obra, d'aquesta manera és molt fàcil mantenir l'atenció del públic enmig d'uns diàlegs barrocs i molt poètics. L'autor juga, a més, amb l'aparició d'esperits i fantasmes del passat: la vida i la mort de la mà per a ajudar a fer camí a l'orfe dels Zhao, un personatge que, amb les ensenyances del metge que li fa de pare (la bondat retorna bondat, diu) s'ha d'enfrontar a una veritat que el colpeja de cop i li obre els ulls davant la realitat.

Un cop més l'Oriol Broggi ha dirigit un espectacle de forma excel·lent, entre d'altres coses perquè s'ha trobat un grup d'actors impressionants. Els teballs de l'Ernest Villegas, un actor pràcticament desconegut per a mi, del Pablo Derqui, que sabia que no defraudaria, i del Julio Manrique, que fa un paperàs, van deixar bocabadat a un públic que es va posar d'empeus tot just acabar l'últim acte.

No estic gaire d'acord amb algun crítiques que he llegit de l'obra, on aposten per l'extrapolació  dels fets per tal d'emmarcar-los en el nostre present. Prefereixo recrear-me en l'emoció i la sorpresa que em desperta que una història com aquesta, de vuit segles enrere, tingui tanta capacitat de commoure'm com podria fer-ho qualsevo text contemporani; que una obra com aquesta, que parla de l'honor o el sacrifici, valors tan afeblits avui dia, m'hagi arribat tant, gairebé com un sotrac. Tot i que, tant de bo, com diu el Marc Artigau, les persones visquéssim amb la voluntat de fer sempre el bé tot i saber-nos una petita formiga enmig d'una gran selva.


miércoles, 7 de mayo de 2014

Primavera

La vio en el cascabel de su risa
que llama al sol recién amanecido.
En la flores del almendro que pisan los niños
del parque que hay bajo su balcón,
en los pétalos que besan las hendiduras
de las suelas de sus zapatos diminutos.
La vio en la caricia párvula de un
joven diciembre sobre el que
reposa el puñal negro de la nostalgia.
La vio en la ceniza de estrellas
que forman constelaciones
con los lunares de un cuerpo cualquiera.
La vio salir con su cabellera alada y sus ojos
claros de azahar.
La vio, con su vientecito fresco de media tarde,
caer de bruces y levantarse
con las rodillas magulladas
porque la escarcha de la rutina silenciosa
le había atado los pies.
La vio alzar los brazos suplicante
rogando que no llegara verano,
que junio la aguardaba con su espuma
de mar revoltoso y sus mejillas sonrosadas,
y a ella los infinitos de las playas
siempre le habían dado mucho miedo.
Cuando la vio correr hacia el pasado,
cuando su piel atravesó las estaciones
al revés,
retrocediendo en el tiempo,
y se sucedieron invierno,
otoño y verano en bucle
mientras le rompían el vestido
y quedaban restos de ella en todos los días del año,
cuando la vio, definitivamente,
mudarse la piel
y echarse a la espalda un trimestre más
sin importarle hacia dónde el viento ha de girar,
entendió por fin aquel verso:
mañana es solo un adverbio de tiempo.