jueves, 15 de octubre de 2015

Aquesta vella fotografia





Ara que em trobo davant d’aquesta vella fotografia
penso que m’hauria agradat ser on no sóc ara
sino en un altre espai i un altre temps,
per saber quins eren els colors del seu vestit
i de les rajoles de la pared de la cuina de casa seva.
M’hauria agradat mirar directament als ulls blaus de l’avi
i escoltar-lo parlar la llengua de la supervivència:
el català sonor i poruc de la guerra i la dictadura.
M’hauria agradat sentir la valentia d’un poble
caminant descalç sobre els encenalls de la por
i la innocència.
M’hauria agradat saber quina olor feia el poble de Reus
on l’avi hi tenia la finca i on hi anàveu
perquè encara no hi havia arribat, la guerra;
i escoltar els infants formant un guirigall
al pati d’una escola bressol del Poblenou,
i comprovar la cara de felicitat d’un nen qualsevol
que veu el seu estel, per primera vegada, voleiant al cel.

Hi ha un temps per al desig frustrat.
Potser aquest és el meu.
Ara, mirant aquesta vella fotografia,
sento nostàlgia de les anècdotes doloroses pero ben acabades,
com qui perd aquelles coses que no són coses.
Mirava aquesta fotografia i, mentre ho feia,
pensava en tu,
i no me n’he pogut estar, d’escriure aquest poema.

No hay comentarios:

Publicar un comentario