Locus Amoenus

Quan vaig al teatre i veig una peça com la que vaig veure ahir, tinc la sensació d'haver contemplat una obra d'art fabricada de manera totalment artesanal, amb precisió, amb estris i tècniques de rellotger, una feina tan ben feta i tan pulida que només uns quants talentosos poden dur a terme.

La Mònica Almirall, l'Albert Pérez Hidalgo i el Miquel Segovia són Atresbandes i estan presentant aquests dies el guardonat espectacle Locus Amoenus a la Sala Beckett. Aquesta companyia nascuda a l'Institut del Teatre fa teatre contemporani, o teatre de l'experiència, com a mi m'agrada anomenar-lo: sense etiquetes, sense límits, un teatre nascut de la convergència de diverses disciplines i diferents mitjans (audiovisuals, textuals, actorals,...), com ells mateixos expliquen.

L'obra fa una reflexió sobre la importància de la mort i la lleugeresa de la vida, o viceversa, a través de tres personatges que podriem ser qualsevol de nosaltres. Tres passatgers es troben en un vagó de tren amb un final incert durant una hora. L'espectador sap des de l'inici com acabarà la història però el transcórrer de l'obra fa que es deixi endur tant pel que veu que perdi de vista el final del guió. Les situacions que es viuen sobre l'escenari són tan absurdes com realistes i el públic s'hi veu tan reflectit que no pot deixar de riure, d'emocionar-se o d'engoixar-se amb els personatges. El text és ple de contradiccions subtils que fan un paral·lelisme amb la magnitud de la nostra pròpia existència: volem viure tot intensament perquè mai sabem quan podem morir però, en realitat, en el nostre dia a dia, se'ns oblida que som mortals i la quotidianitat, sovint, acaba arrassant amb tota aquesta transcendència.

'Menys és més' és la màxima sobre la que aquests tres actorassos construeixen la història, una història plena de detalls, de moments màgics i intensos, però també de moments lleugers i no per això menys interessants. El públic arriba al punt de creure's del tot als actors i el que estan dient i és allà on resideix la feina prèvia, la bona direcció i el talent ben emprat. El treball que fan amb el temps i amb el silenci és digne d'admirar; en un món com el nostre on la majoria ens movem dins una voràgine de velocitat i, especialment, en un àmbit com el teatre on el més fàcil és l'acció ràpida i el diàleg amb escenes molt picades, és lloable que els personatges es prenguin tot el temps que necessiten per desenvolupar cada acció i que els actors sàpiguen gaudir i fer-nos gaudir d'aquests moments pausats i elegants que copsen tota la nostra atenció fins embadalir-nos.

No us podeu perdre aquesta petita obra d'art, construida amb tan bon gust, meticulositat i precisió per aquests tres genis de la creació contemporània.