Em fa l'efecte que torno a la
meva infantesa, a l'olor dels primers Circ d'Hivern a l'Ateneu de Nou Barris, a
les carpes circenses damunt d'un escenari, a l'essència del que significa
transmetre emocions. El Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet acull amb
il·lusió aquest espectacle tan necessari -per a la ciutat i per als ciutadans-
amb la platea plena, amb cues de gent a la porta, rescatant l'acte social que
hauria de ser el fet d'anar al teatre i fer còmplices als demés de les percepcions
de cadascú. Es representa Rhum, un
projecte que Joan Montanyès 'Monti' va deixar inacabat abans de morir i que
gira al voltant de la figura del mític i desaparegut pallasso Enrico Jacinto
Sprocani 'Rhum'. L'espectacle esdevé un homenatge doble: d'una banda a Rhum i,
de l'altra, al propi Monti, ja que han estat els seus companys els que han
decidit tirar endavant el projecte. Els Rhum & Cia són una companyia de
pallassos que han de preparar-se un bolo "de trabajar, de trabajar" d'un
dia per l'altre però tenen dos problemes: no tenen august (era en Rhum però ja
no hi és) i tenen dos cares blanques.
Amb un duel 'a muehte' per veure
qui d'aquests dos cares blanques farà d'august -i establint així un
paral·lelisme entre el Rhum i el Monti- engega l'espectacle, que avança amb tot
un seguit d'escenes tan ben ensamblades que sembla que n'hi hagi una de sola. I
és que Rhum no és només un espectacle
de pallassos. Rhum són pallassos que fan
teatre, com explica el seu director. És un conjunt de peces polides i endreçades que apropen el
circ al gènere teatral. És una recuperació dels números típics de pallassos, però
modernitzats i actualitzats, sota una línea dramàtica molt convincent, i és
aquesta dramaturgia palpable i treballada la que realça el treball
interpretatiu dels pallassos. L'espectacle no tindria aquesta forma tan eficaç
i aquesta trajectòria tan definida sense els dos punts forts sobre els que ha
volgut incidir el director, Martí Torras Mayneris: la música i la
interpretació. El fet que hi hagi una part molt important de música en directe
és un tampolí per dur a l'èxit cada número, se'ns regalen moments musicals
divertidíssims que donen molt de ritme a l'obra. I la interpretació dels cinc
pallassos convertits en actors és admirable, cadascú amb la seva personalitat
pròpia, amb el seu moment de glòria, amb una manera d'actuar que copsa totes
les virtuds ja no dels bons clowns, sino dels bons comunicadors, dels pallassos
entregats: el treball tendre i exquisit de Jordi Martínez (tiet matern d'en
Monti a la vida real), un Joan Arqué grandiós amb una enorme posada en escena,
el llenguatge corporal impecable (entre d'altres coses) de Roger Julià i
Guillem Albà i una presència absolutament necessària de Pep Pascual que omple
de vida tot l'espectacle.
Rhum és un viatge en el temps que acaba aterrant en un
escenari que és com una petita caixa de
música i de màgia. L'utillatge de l'ofici de pallasso omple una escenografia
plena de llums i de colors, de detalls meravellosos, com els baguls amb els
noms dels espectacles que havia fet el Monti. Rhum és un homenatge a la vida, a l'art i l'ofici de ser pallasso,
a la voluntat de recuperació d'aquest col·lectiu que, com explica una gravació
del Monti en una veu en off, són el
remei per a l'avorriment, els encarregats de fer-nos feliços. I és que els
clowns que estan a escena se'ns apareixen com a persones altament generoses amb
tot allò que ofereixen i és això mateix, aquest present entranyable i íntim
reforçat d'un llenguatge propi i d'una vitalitat insaciable, el que crea entre
ells i el públic una retroalimentació absoluta que fa de l'espectacle un crescendo constant.
Amb un regust de melanconia, com
la que es viu quan se sent la pròpia veu del Monti contestant al Jordi Martínez
quan aquest diu allò de: 'jo no vull fer més de pallasso' s'arriba al final d'una
funció d'aquelles èpiques, corals, encoratjadores, i que ells remunten, un cop
més amb molt de gust, amb un número musical final que deixa el públic d'empeus,
no només amb els braços enlaire, sino amb els cors i les ànimes voleiant i amb
la sensació d'haver estat uns afortunats per haver pogut gaudir d'un espectacle
com aquell. I també ens deixa amb la voluntat ferma d'unir-nos per fer més coses
junts. Coses com aquesta: riure, retre homenatges, omplir teatres, assistir junts
al paradís: al paradís dels pallassos.
Ens ha encantat, l'espectacle i l'entrada al blog!
ResponderEliminarMoltes gràcies!
ResponderEliminar