A ti

Odio esta soledad impuesta,

esta melancolía que te encuentra sin haberla

buscado.

Este magnetismo que va al revés

de la ley de la atracción.

Este salir hacia adentro

y este entrar hacia afuera

de los colores y los tréboles.

Estas ganas de tenerte

aquí

conmigo

cerca

de

mis

miedos.

A ti.

         A ti,

que aún no sé quién eres.

Después

Música: Le onde de Ludovico Einaudi

Después de que anidaran

miles de pájaros que venían descalzos

y planeaban sin vuelo

hacia el precipicio de tu frente.

Después de recoger las migajas

de tormentas pasadas por agua

acuñadas en los restos

de películas mudas en blanco y negro.

Después de que me tomaras de la mano

con la misma fuerza que un suspiro

y a mí se me antojara más fuerte

incluso

que el primer beso de la mañana.

Después de acercarme a tu espalda

y brotarte de los ojos

con una imagen que yo misma desconocía

y que cada vez me gustaba más

porque siempre me quise más desde tus ojos

que desde los míos

y entendí tarde que todo eso era un error.

Después de abrazar tus miedos como a un

salvavidas

para convertirme en isla

en medio de tus constantes naufragios

y querer caer junto a ti

solo por hacer algo contigo.

Después de tragarme todos tus silencios

y todos tus ruidos

amortiguados entre los dientes.

Después de limpiarme una vez tras otra

todos tus desastres otoñales

venidos a menos entre pena y pena

y una tableta de chocolate blanco.

Después de albergar palabras

sembradas en misterios y en noches de insomnio

porque tus deseos así lo querían

y yo te quería a ti y a tus deseos.

Después de todo eso,

después,

después no hubo después. 

El Florido Pensil i Dinero negro de La Colmena

La Colmena està de celebració, i no és per a menys. Després d'una "llarga travessia pel desert", com explicaven l'Andreu i el Joan, (els diretors de l'aula de teatre), per fi tenen data per inaugurar el nou local de la cooperativa, al carrer Francesc Vinyes de Santa Coloma de Gramenet. Per aquest motiu i simulant les companyies antigues de repertori van voler posar en escena dues funcions molt ben escollides i representar-les l'una rere l'altre durant el passat cap de setmana, en les quals han pogut participar tots els membres de la companyia.

Un dels grups van donar vida a un bodevil titulat Dinero Negro, a l'estil del Sé infiel y no mires con quién que van representar l'any passat amb tant d'èxit i tanta afluència de públic. Les mateixes ganes, el mateix entusiasme i la mateixa energia sobre l'escenari del Tatre Sagarra i davant d'una platea que no va parar de riure durant els seixanta minuts que va durar l'obra. Van posar en escena una història insòlita plena de confusions i un argument que es va tornant més inversemblant a mesura que avança la història. Una bona interpretació, una perfecta projecció de la veu  i un respecte escrupulós dels torns de paraula entre els personatges en un text gens fàcil d'assolir degut a la intervenció seguida i variable de tots ells en cada escena. Entre tots van saber elevar la tensió des del primer moment d'una obra que va avançar in crescendo per culminar amb un ritme frenètic i molt divertit.

L'altre grup va representar El Florido Pensil,  una obra que retrata les escoles i el tipus d'educació en l'època franquista. Des d'aquí aprofito per felicitar els cinc actors que donaven vida a cinc alumnes (i també a mestres i familiars, segons l'escena) dels anys de la posguerra. No van parar de fer-nos riure en cap moment i la gent gran del públic se sentia plenament identificada amb tot allò que explicaven. Tenia el seu què veure cinc adults vestits amb bates d'escola i asseguts sobre uns pupitres antics de fusta. Amb aquesta escenografia minimalista i un vestuari modest van representar amb molta gràcia tot un seguit d'escenes curtes que van entretenir els espectadors durant una bona estona. Els actors es van encarregar d'oferir la seva ironia fresca i natural en tots els gags i van buscar en tot moment la complicitat del públic. A més a més van salvar un text complicat aportant-li molt de dinamisme a una obra amb un rerefons històric i polític tan important com aquesta.

Com a colomenca primer, i com a amant del teatre segon, he de dir que fa goig presenciar aquesta il·lusió, aquestes ganes de treballar, aquesta dedicació incondicional i aquest amor pel teatre que demostren tots els qui formen la companyia de teatre La Colmena. La generositat dels qui fan teatre amateur és incalculable.

L'enhorabona i les gràcies a tots els actors i actrius i als seus directors per fer-ho possible.