Woyzeck

Els Parking d'Hivern (Parking Shakespeare) ho han tornat a fer. L'han tornat a clavar. I és que sembla que els actors en comptes de treballar-se els persontges se'ls hagin empassat (enteneu-me) de com arriben a brodar la interpretació. Aquest cop han escollit Woyzeck, de l'alemany Georg Büchner, una obra que va quedar inacabada amb la mort prematura de l'autor i que ha estat publicada pòstumament. La companyia, que ja va representar l'obra fa gairebé un any a Palo Alto i que va fer servir llavors un espai ampli, gèlid, diàfan, aquest cop ho fa a la Sala Beckett, amb el denominador comú de fer servir com a úniques armes les seves veus i les seves magistrals capacitats interpretatives.  De fet, és ben igual l'espai i el temps on se situa l'acció, no importa gaire, perquè l'obra, que va ser escrita a principis del segle XIX podria extrapolar-se a avui dia i emmarcar-se en qualsevol escenari. 

Woyzeck és un soldat que viu sota la pressió d'estaments en una mena de caserna on un doctor que el fa servir de conillet d'índies i un capità que intenta dur-se'l al seu territori el fan embogir. Aquesta follia que és cada cop més evident fa que la relació amb la seva dona se'n vagi a norris mentre ella l'enganya amb un altre soldat. És, per tant, una història clàssica de gelosia, de traicions, d'humiliacions, de poders, de pressions socials i de limitacions humanes. Què seria capaç de fer algú en la situació del Woyzeck, que és un pobre titella en mans d'un titellaire, que no és res més que el sistema de classes? És una història que retrata una vida pobra, envoltada de gent sense cor que tenen com a bandera un egoísme gairebé necessari per a la seva supervivència. Una història humana, com deia, que podria tenir cabuda ahir i avui, aquí i allà, amb tu i amb mi com a protagonistes. 

L'obra comença suau però va in crescendo sense aturar-se, amb un ritme espectacular. Els personatrges secundaris són claus per entendre la bogeria del protagonista, i és que no n'hi ha cap que toqui de peus a terra. Tot i ser un guió dur, hi ha diàlegs molt poètics, sobre tot del Woyzeck, que comença essent algú que sembla veure més enllà de les quatre parets que l'envolten però no se n'adona de l'engany que viu a la seva pròpia casa, per esdevenir algú encegat per una passió que ja no és capaç de controlar i que, tot i així, fa pena. Com sempre, un repartiment fantàstic i, en aquest cas, a més, una direcció actoral impecable. 

No us la podeu perdre, hi són fins el 5 d'octubre.